La narrativa. L'estil directe i l'estil indirecte. Les rondalles.
El mariner de Sant Pau és una història narrada per una persona a qui la hi han contat i que la vol transmetre. Fixat en l'inici : " Deu fer molts anys d'açò, tal vegasda centúries, puix mon avi, quan jo era petit, m'ho contava com una cosa molt vella". Ja et deus haver adonat que la primera persona del singular ( jo) només apareix en aquest inici de la narració i serveix de presentació al mateix narrador. La resta de la història està narrada en tercera persona: el narrador és qui s'encarrega de relatar els fets amb tota mena de detalls i incorporar-hi diàlegs, per donar vivesa a la narració. El narrador incorpora la veu dels personatges en el relat de dues maneres diferents.
En els textos narratius, la introducció d'intervencions dels personatges és un recurs molt habitual per impregnar d'acció la narració. Ja deus haver comprovat que aquestes intervencions es poden reproduir de dues maneres diferents en un relat: per mitjà de l'estil directe i de l'estil indirecte. L'estil indirecte és la reproducció literal de les paraules dels personatges; l'estil indirecte, per contra, consisteix a explicar, per boca del narrador, el que diuen els personatges.
Les rondalles com la que has llegit són narraciones populars transmeses oralment de pares a fills des de temps immemorials. Solen combinar elements procedents de la fantasia i de la realitat, i l'argument acostuma a ser senzill. Sovint tenen una finalitat moralitzadora, de la qual es pot extreure un ensenyament. N'hi ha de diverses menes: fantàstiques, simpàtiques, edificants, humanes...
L'ACCENTUACIÓ
Els mots d'un sola síl·laba s'anomenen monosíl·labes i, per norma general, no s'accentuen: fred, pa, sord, clar, to, fluix, viu, naus...L'única excepció són els que duen accent diacrític, com mà, pèl, és...
Les paraules de més d'una síl·laba s'anomenen pol·lisílabes i es clalssifiquen en agudes, planes i esdrúixoles, segons la posició de la síl·laba tònica. Aquestes paraules s'accentuen segons les normes d'accentuació.
Normes d'accentuació
AGUDES - La síl·laba tònica és l'última. S'accentuen quan acaben en :
vocal pantà, puré, cafe, gironí, cantó, però, bambú...
vocal+s matalàs, congrés, aragonés, pastís, fangós, arròs, barnús...
en , in amén, mossèn, trialsín...
Planes . La síl·laba tònica és la penúltima. S'accentuen quan no acaben en vocal, vocal+s, en o in.
fàcil, préstec, pèssim, mínim, córrer, fòssil, músic...
Esdrúixoles .
La síl·laba tònica és l'antepenúltima. S'accentuen sempre.
fàbrica, església, ciència, clínica, fórmula, cómica, pública...
L'accent de la a sempre obert - à
L'accent de la i i la u - í , ú
L'accent de la e i la o pot ser obert o tancat - è, é, ò, ó
A més, tingues en compte que:
* Les paraules agudes que acaben en diftong decreixent ( ai, ei, oi, ui, eu iu, ou) no s'accentuen : espai, remei, cofoi, avui, sarau, guineu, caliu, enrenou...
Tampoc no s'accentuen les que acaben en diftong decreixent + s : gripaus, jerseis, herois, actrius, altaveus...
* Les paraules planes acabades en diftong decreixent o en diftong decreixent + s, sí que s'accentuen: c`ncau, còncaus, donàveu, veníeu, parlàveu, llegíeu...
* Els adverbis acabats en menu mantenen l'accent de l'adjectiu femení a partir del qual es formen: ràpida---- ràpidament; difícil---difícilment; seriosa---seriosament; etc.
ELS ACCENTS DE LA E I DE LA OBERT ( È- Ò ) I TANCAT ( É- Ó )
Una e tònica pot sonar de sues maneres diferents : ( E ) oberta o ( e) tancada. Com que es tracta de dos sons diferents, l'accent gràfic també serà diferent è ( accent obert) o é ( accent tancat ). Compara la pronúncia de la e tònica en els dos casos següents:
e oberta - è e tancadada - è
xinès procés
frenètic préssec
paciència església
També hi ha dos sons de per la o tònica : ( O ) oberta i ( o) tancada , i els accents gràfics també varien segons el cas : ó ( accent obert ) i ó ( accent tancat ). Fixat en el so de la o tònica en els exemples següents:
o oberta - ò o tancada - ó
de debò presó
còmic córrer
sòlida pólvora
Tot seguit trobaràs algunes orientacions per accentuar correctament les es i les os tòniques.
* Paraules agudes .La majoria tenen l'accent de la e i de al o tancat ---- bé, gairebé, també, després, només,.../ situació, torró, cantó...
E OBERTA
Perquè cafè vostè, alè...
* Gentilicis acabats en -ès: anglès, francès, japonés...
* Participis acabats en -ès : admès, comès, promès...
* Numerals ordinals acabats en - è : cinquè, sisè, setè...
O OBERTA
* això, allò
* però, arròs
* repòs, de debò
* ressò ...
* Paraules planes. La majoria tenen l'accent de la e i la o obert ---- dèbil, conèixer, pèsol,
cèntim.../ mòbil, lògic, pròxim...
Hi ha, però, algunes excepcions: préssec,préstec, feréstec, créixer, néixer, ésser, érem, éreu.../ estómac, córrer... i les terminacions de l'imperfet de subjuntiu: tinguéssim, tinguéssiu, fóssim, fóssiu...
* Paraules esdrúixoles . La gran majoria tenen l'accent de la e i la o obert ----- ciència, pèrdua, anèdota, .../ memòria, colònia, hipòcrita...
Hi ha poques excepcions: església.../ pólvora, fórmula, tómbola...
ELS VERBS REGULARS
Els verbs irregulars segueixen tots un únic model de conjugació, sense que hi hagi cap excepció.
Són els verbs que es conjuguen de la mateixa manera que els verbs següents:
CANTAR : 1a. Conjugació
TÉMER - PERDRE : 2a. Conjugació.
DORMIR - SERVIR : 3a. Conjugació.
Recorda que les formes no personaos del verb són aquelles que no es poden conjugar perquè no fan referència a cap persona concreta:
L'infinitiu- acaba en ar, er o re, ir : Cantar, visitar, témer, perdre, dormir, servir, discutir...
El gerundi acaba en nt : cantant, visitant, tement, perdent, dormint, servint, discutint...
El participi acaba en t : Cantat, cantada, cantats, cantades.
Visitat, visitada, visitats, visitades.
Temut, temuda, temuts, temudes.
Perdut, perduda, perduts, perdudes.
Dormit, dormida, dormits, dormides.
Servit, servida, servits, servides.
Els temps simples.
Hi ha vuit temps simples diferents: cinc del mode indicatiu,, dos del mode subjuntiu, i un de l'imperatiu.
Indicatiu: Present, imperfet, passat simple i perifràstic, futur, condicional.
Subjuntiu : Present, imperfet.
Imperatiu : Present.
La primera conjugació.
Els verbs de la primera conjugació són els que tenen l'infinitiu acabat en ar. Gairebé tots són regulars ( saludar, criticar, afluixar...). Per tant, la gran majoria segueixen el model del verb cantar. Ara bé, cal tenir en compte que uns quants poden presentar alguns canvis ortogràfics.
* Canvi de la consonant final del lexema segons quina sigui la vocal que la segueixi:
Davant de la a/o : j - Pujo, pujava...
c - Trenco, trencaré...
ç - Caço, caçàvem...
g - Pago, pagaria...
Davant de e/ i : g - pugem, pugis...
qu - trenques, trenqueu...
c - cacen, caci...
gu - pagués, paguin...
* Ús de la dièresi en les terminacions : ï, ïs, ïn del present de subjuntiu i de l'imperatiu dels verbs acabats en ear, iar, oar, uar. Per exemple:
crear ----- creï creïs creïn
confiar -------- confiï confiïs confiïn
lloar ------- lloï lloïs lloïn
actuar ------ actuï actuïs actuïn
A més, recorda que:
* Les terminacions de l'imperfet d'indicatiu de la primera conjugació s'escriuen amb ve baixa:
cantava, cantaves, cantava, cantàvem, cantàveu, cantaven.
* Fixa't que la primera i segona persones del plural porten accent, com passa en la resta de conjugacions, tot i que amb unes altres terminacions:
perdia, perdies, perdia, perdíem, perdíeu, perdien ( 2a. conjugació).
dormia, dormies, dormia, dormíem, dormíeu, dormien ( 3a. conjugació).
LA SEGONA CONJUGACIÓ
L'infinitiu dels verbs de la segona conjugació acaba en er o en re i, si són regulars, segueixen els models dels verbs témer o perdre, respectivament; però no en són gaires, ja que la gran majoria de verbs de la segona conjugació són irregulars, és a dir, presenten alteracions respecte dels models. També pertanyen a la segona conjugació els verbs dir i dur.
Tingues en compte les observations següents a l'hora de conjugar-los:
* El futur i el condicional dels verbs acabats en er es formen afegint la terminació a la forma d'infinitiu completa i no només a l'arrel-com en la resta de verbs regulars de les altres conjugacions-, però els acabats en re perden lúltima vocal de l'infinitu:
Futur: Temeré perdré Condicional : Temeria perdria
Temeràs perdràs Temeries perdries
Temerà perdrà Temeria perdria
Temerem perdrem Temeríem perdríem
Temereu perdreu Temeríeu perdríeu
Temeran perdran Temerien perdrien
Les terminacions del futur i del condicional són les mateixes en totes les conjugacions. Fixa't en les tres persones del singular del futur porten accent, i que la primera i la segona del plural del condicional també en porten.
* Els verbs acabats en -rompre i batre són de la segona conjugació:
Interrompre, irrompre, corrompre.
Batre, combatre, debatre, rebatre.
Per tant, es conjuguen seguint el model del verb perdre. És a dir, no apareix l'increment eix ni en el present d'indicatiu, ni en el present de subjuntium ni en l'imperatiu; i el gerundi acaba en ent. Exemples:
No interrompis la classe, si us plau! ( * interrompeixis )
L'Eugeni sempre m'està interrompent ( * interrompint )
Estem debatent si anem de viatge o no. ( * debatint )
No batis els ous tan fort ! ( * bateixis )
El present d'indicatiu dels verbs conèixer, aparèixer i contradir és : conec, aparec, contradic, i el present de subjuntiu, conegui, apareguis, contradiguin... Els derivats d'aquests verbs es comporten de la mateixa manera ( reconec, desconeguem, contradigueu, desapareguin...).
LA TERCERA CONJUGACIÓ
Els verbs de la tercera conjugació tenen l'infinitiu acabat en ir i presenten dos models de conjugació: el verb dormir i el verb servir. Els verbs que es conjuguen com el verb dormir s'anomenen purs, i els que es conjuguen com el verb servir, que són la majoria, incoatius.
* Els verbs purs afegeixen la terminació direictament després de l'arrel. Per exemple:
dormo, dorms, dorm, dormim, dormiu, dormen ( present d'indicatiu)
dormi, dormis, dormi, dormim, dormiu, dormin ( present de subjuntiu)
dorm, dormi, dormim, dormiu, dormin ( imperatiu)
Recorda especialment els verbs purs següents : ajupir, bullir, grunyir, fugir, collir, escollir, escopir i tossir.
* Els verbs incoatius afegeixen l'increment eix entre l'arrel i la terminació en algunes persones del present d'indicatiu, del present de subjuntiu i de l'imperatiu.
Present d'indicatiu : Serveixo, serveixes, serveix, servim serviu, serveixen
Present de subjuntiu : Serveixi, serveixis, serveixi, servim, serviu, serveixin.
Imperatiu : serveix, serveixi, servim, serviu, serveixin.
OBSERVACIONS SOBRE ALGUNS TEMPS SIMPLES
Passat simple i passat perifràstic
El passat simple i el passat perifràstic són equivalents; és a dir, es poden fer servir indistintament. Ara bé, el passat simple es fa servir principalment en la llengua escrita, i el passat perifràstic és molt més habitual en la llengua oral, tot i que també s'usa en l'escrita. El passat perifràstic és l'únic temps simple que està format per dos mots.
PASSAT SIMPLE : Cantí, cantares, cantà, cantàrem, cantàreu, cantaren.
Perdí, perderes, perdé, perdérem, perdéreu, perderen.
Dormí, dormires, dormí, dormírem, dormíreu, dormiren.
PASSAT PERIFRÀSTIC : Vaig cantar, vas cantar, va cantar, vam o vàrem cantar, vau o vàreu cantar, van cantar.
Vaig perdre, vas perdre, va perdre, vam o vàrem perdre, van o vàreu perdre, van perdre.
Vaig dormir, vas dormir, va dormir, vam o vàrem dormir, vau o vàreu dormir, van dormir.
IMPERFET DE SUBJUNTIU :
Les terminacions de la segona persona del singular i de les tres persones del plural s'escriuen amb dues esses. La primera i la tercera persones del singular porten accent, i la primera i la segona persones del plural, també.
Cantés, cantessis, cantés, cantéssim, cantéssiu, cantessin
Temés, temessis, temés, teméssim, teméssiu, temessin
Perdés, perdessis, perdés, perdéssim, perdéssiu, perdessin
Dormís, dormissis, dormís, dormíssim, dormíssiu, dormisisiu
Servís servissis, servís, servíssim, servíssiu, servissiu.
ELS TEMPS COMPOSTOS
